17 de juny de 2010

AMETLLES GARRAPINYADES

Així les feia la iaia d'Isona!!!! La meva mare sempre que hi havia una celebració o visitava algun malalt, o passaven amics, parents ... per casa de visita... no faltaven les ametlles garrapinyades! Sempre hi havia un parell de pots preparats, encara que, de vegades, es trobava amb la sorpresa que ja havien desaparegut! Són d’aquelles coses que si te’n menges una, ja no pots parar!

Les aumetlles (en Isonenc) garrapinyades, doncs, eren una especialitat de la meva mare, hi tenia la mà trencada. Jo vaig fent pràctiques...però encara no són ben bé com li quedaven a ella.

Amb aquesta recepta participo al hemc45 d’aquest mes, dedicat a les receptes de les mares!
hemc #45 - la cocina de mama

AMETLLES GARRAPINYADES

Ingredients

- una tassa d’ametlles crues ben plena
- una tassa de sucre
- una tassa d’aigua

En una paella de base gran (també va bé amb cassola de ferro colat) hi posem les ametlles, el sucre i l’aigua. Coem primer a foc viu, anem remenant tota l’estona amb cullera de fusta, en el moment que l’aigua s’ha evaporat ens queda una altra vegada el sucre i l’ametlla per separat, les ametlles queden com enfarinades, no deixem de remenar perquè en aquest moment començarà a desfer-se el sucre, s’anirà fent un caramel que s’anirà adherint a les ametlles. Abaixem una mica el foc i no deixem de remenar (ens costarà una mica més), vigileu perquè les ametlles comencen a petar i alguna salta... és senyal que estem acabant. Si veiem que el sucre torna a desfer-se massa i no s’adhereix es perquè hi ha massa escalfor, retirem un moment la paella del foc i seguim remenant, tornem a posar al foc i continuem. Haurem acabat quan les ametlles estan ben arrebossades i tenen un color marró fort brillant.
Aboquem les ametlles sobre el marbre i les anem separant, ho fem amb l’ajuda d’alguna espàtula i cullera. Vigileu que cremen molt i les cremades del caramel són les pitjors!!
Les deixem refredar.
Les guardem en un pot que tanqui bé.

10 comentaris:

Els fogons del pare ha dit...

Teresa,
Ja hauràs observat que els dolços, la pastisseria no és pas la meva especialitat. Aquesta teva recepta però m'ha cridat immediatament l'atenció. La meva mare n'era una experta i tenia tots els nets i també, perquè no, tota la família encantada.
Gràcies per portar-me records entranyables.
Una forta abraçada.

starbase ha dit...

Te raó el comentari d'els fogons del pare: aquesta entrada fa olor d'infància!!

Gràcies per les amables paraules que m'has deixat al blog. Ara ja et tinc 'fitxada' i he vits que m'estava perdent moltes coses boniques!!

:)

Teresa ha dit...

M'alegro que us hagi portat bons recods! si us dic la veritat, com per desgràcia ja no tinc la mare, editant l'entrada ,els ulls se m'han entel·lat!
petons!

Dolça ha dit...

Hola, al costat de la plaça de la Llibertat, en aquella època els Màrtirs, hi havia un senyor, amb un carro que les feia i les ensobrava en bossetes de cel·lofana i el dia que aconseguiem que els pares ens en compressin una era FESTA MAJOR.
Avui, ja no hi ha el senyor del carro de les garrapinyades, i fins i tot la plaça ha canviat de nom! Com diu algú en un comentari anterior ens has transportat a l'infància!
PTNTS
Dolça

MaryLou ha dit...

Qué bé t'han quedat!!! no las he fet mai, provaré la teva recepta!
Petonets

Cuinera ha dit...

Mi perdición! con lo que me gustan... y ahora se cómo hacerlas... ayss mi dieta! ayss...

Besitos

Visc a la Cuina ha dit...

T'han quedat molt maques! Justament el cap de setmana passat jo també en vaig fer i les tinc pendents de posar al blog! De fet, el meu fill es va entestar en filmar mentre les feia perquè diu que no són fàcils ni de fer ni d'explicar, i l'està acabant de muntar. A diferència de casa teva, a casa meva, de petits no n'havíem fet mai i havíem d'esperar que arribessin les fires de Girona... L'espera es feia llarga però quan arribava la festa de Sant Narcís, et puc assegurar que gaudíem de les ametlles d'una manera bàrbara!

Su ha dit...

Moltes gràcies per la teva participació, Teresa. En veuem ;)

Gemma ha dit...

Les ametlles garrapinyades són el meu vici per anar d'excursió... boníssimes i amb energia per tot el dia!
Una recepta clàssica que s'hereda de generació en generació. Molt bona aportació!

La cuina vermella ha dit...

Ostres que bé, una recepta de la mare. Ai teresa, ens has fet transportar a la infantesa. Molts petons i gràcies.

Seguidors